FRAGMENTS LITERARIS
ODA A ESPANYA de JOAN MARAGALL
ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya, ¯ la veu d’un fill
que et parla en llengua ¯ no castellana;
parlo en la llengua ¯ que m’ha donat
la terra aspra:
en ‘questa llengua ¯ pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa ¯ dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries ¯ i els teus records,
records i glòries ¯ només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te ¯ molt altrament.
¿Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes ¯ vida és la sang,
vida pels d’ara ¯ i pels que vindran:
vessada, és morta.
Massa pensaves ¯ en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies ¯ a mort els fills,
te satisfeies ¯ d’honres mortals,
i eren tes festes ¯ els funerals,
¡oh, trista Espanya!
Jo he vist els barcos ¯ marxar replens
dels fills que duies ¯ a que morissin:
somrients marxaven ¯ cap a l’atzar;
i tu cantaves ¯ vora del mar
com una folla.
¿On són els barcos? ¯ ¿On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, ¯ no tens ningú.
¡Espanya, Espanya, ¯ retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
¡Salva’t, oh!, salva’t ¯ de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
¿On ets, Espanya? ¯ No et veig enlloc.
¿No sents la meva veu atronadora?
¿No entens aquesta llengua ¯ que et parla entre perills?
¿Has desaprès d’entendre an els teus fills?
¡Adéu, Espanya!
FRAGMENT DE "LA VELLA" de la novel·lista Víctor Català.
La jove va rumiar que tenir l’àvia al llit no li convenia, perquè en poc temps li destruiria la màrfega; i l’aixecà. Els dies bons la tenia al porxo; quan feia mal temps, a la vora del foc. Com ella, la jove, havia de cavar les mongeteres, collir la vianda, picar la verdura per a les oquetes, abeurar el garrí, anar per l’olla i apedaçar l’home i la canalla, no podia estar per la vella. Li posà la nena per vigilanta. Però, al segon dia, la nena va cansar-se de guaitar amb sorpresa la padrina, sempre sèria i quieta, sempre muda i mirant enllà, com si tingués els ulls de vidre; i la criatura, avorrerta, després d’haver-se rosegat tot un bec de davantal, començà a arrossegar-se poc a poquet cap a la porta, i quan fou a la porta, sortí al carrer, prometent-se a si mateixa arribar només que fins a la cantonada i tornar: però de la cantonada estant vegé un aplec de canalla jugant a caps i traves a la plaça, i el cor li va dir que si hi anava guanyaria una agulla; i corregué fins a la plaça, i després anà a jugar a costures, i després a collir margaridoies. Tornà de fosc a casa, i la mare no va renyar-la. D’aquell dia en avall, no es parlà més de fer compte a l’àvia. Cada matí tothom emprenia la seva via, i en la casa sols hi quedaven quatre animalets i aquell ésser baldat, rostint-se de viu en viu, entre canyissos de figues, esteses de fesoles, enfilalls d’orellanes i panotxes de blat de moro, amb l’eterna bassseta als peus i les baietes del bressol penjades a eixugar, ran mateix de la cara.
UNA VERSIÓ MODERNA DE L'AUCA DEL SENYOR ESTEVE DE SANTIAGO RUSIÑOL
JOSAFAT DE PRUDENCI BERTRANA
Josafat és un clàssic de laliteratura contemporània catalana. Escrit en 1906 per Prudenci Bertana, avui considerem aquest llibre com un dels màxims exponents de la corrent modernista del pensament. El motiu principal que recorre el text de Bertrana és la idea de dicotomia. Amb un sensible simbolisme, les relacions de l’heroi amb el món que l’envolta són les que defineixen els preceptes de l’esmentat moviment. Així, tenim el vici contra la virtut, l’heroi contra la natura, l’individu enfront la massa… al cap i a la fi, el bé contra el mal.
Ja al inici, la dicotomia que amb més força s’estableix és aquella que fa referència a les discordances entre un món rural i l’espai urbà. Agafant lafilosofia de Rousseau, Bertrana ens proposa la idea de que l’home sols pot ser feliç i pur en un estat salvatge de l’existència. El camp, l’espai rural, és el lloc primigeni i propi a l’ésser humà. En aquest mitjà neix Josafat, però les ànsies de progressar en la vida el fan abandonar casa seva. Quan arriba a la ciutat, mai tornarà a ser el mateix. Poc a poc esdevindrà un home en negatiu, degradat, bestial. La noblesa i els bons sentiments queden enrere.
Bertrana composa una obra que perfectament pot inscriure’s dins de la narrativa del decadentisme europeu. Josafat és més que un personatge, és una figura carregada d’un gran simbolisme que serveix per expressar idees profundes. Un fanàtic que no por suportar la passió, una tornada al mite de la Bella i la Bèstia, un artista incomprès. Un heroi típicament modernista és aquell individu inadaptat que ha de lluitar contra les forces de la natura, contra el seu instint animal i contra les lleis incontrolades que dominen l’existència humana.
