¿A dónde van las palabras que se pierden en todas las lenguas? En castellano, en catalán, en gallego, en eusquera, en portugués, en nuestras lenguas peninsulares tan cercanas, las de cada día, pero también en otras muchas, en inglés, en francés, en alemán, en chino, en ruso… ¿A dónde van las palabras que no se utilizan, las que nadie pronuncia, las que no tienen quien las diga, las que duermen entre las páginas de los libros que nadie lee, las que ya no registran los repertorios?
ESCRIURE UNA RESSENYA!!! AQUESTA ÉS LA FEINA PEL PROPER DIJOUS!
Escriu una crítica d'una pel·lícula que hagis vist darrerament. Procura que el text tingui aquesta estructura:
_ UN TÍTOL EXPRESSIU que permeti endevinar la teva opinió respecte la pel·lícula, i un avantítol en el qual figuri el nom del film.
_ UNA FITXA TÈCNICA de la pel·lícula (títol, nacionalitat, any, gènere, director, intèrprets, guió, fotografia, duració...)
_ UN COS que informi sobre l'obra ( amb una sinopsi argumental) i que n'analitzi diferents aspectes (treball dels actors, localitzacions, vestuari, fotografia, muntatge, efectes especials, música, fotografia...), de manera que se'n desprengui una valoració positiva o negativa, però argumentada)
_ Afegeix-hi una IL·LUSTRACIÓ.
Al final hi hauràs d'incloure una autoavaluació que inclogui els següents apartats:
_ La ressenya inclou totes les parts? (1-2 punts)
_ La sinopsi aconsegueix en poques línies fer un resum general de la història que planteja el film? (1-2 punts) _ L'ànalisi i valoració de la pel·lícula parla de més d'un aspecte? (1-2-3 punts) _ El conjunt de tot el text presenta correcció ortogràfica? (0,5-1-2 punts) _ Has usat correctament els connectors per enllaçar les diferents idees del cos de la ressenya? (1 punt)
Al director catalán Cesc Gay se le tiende a olvidar
cuado uno hace un repaso mental de los cineastas prominentes en el cine
español y catalán, puede que lo difícil de explicar se deba a un cine
circunscrito particularmente a la ciudad que lo vio nacer más que a
otras consideraciones. Porque en su corta pero encomiable filmografía
Barcelona ha sido punto de encuentro para varias de sus historias.
Si con En la ciudad dibujó un fresco urbanita de la ciudad
condal mediante las relaciones interpersonales que unían a un grupo de
gente de clase media-alta, y que rondaban la treintena, en su último
filme, Una pistola en cada mano, repite la fórmula para
trasladar las inquietudes, neuras y sueños que afligían a esos
personajes a una nueva generación que rebasa la cuarentena y que combate
la crisis de la mediana edad.
Y de entrada aborda esta exploración de su propia generación en un
marco socioeconómico muy cambiado al que rodeaba a los personajes de En
la ciudad. Esta crisis que zarandea al más pintado, de la que no
resultan inmunes ni las clases pujantes ni los profesionales liberales
que acostumbran a poblar sus películas, pesa en el contexto de varias de
las historias planteadas, y centra el discurso de la primera.
Dividida en cinco segmentos, cada uno protagonizado por un dúo
actoral, Una pistola en cada mano puede entenderse como una comedia
amarga y coral alrededor de historias aparentemente desligadas, que
finalmente, coinciden en una cena epílogo. Un esquema muy propicio para
el estilo sobrio y minimalista de Cesc Gay y para el lucimiento de un
elenco actoral repleto de estrellas del cine español: Jordi Mollà, Eduard Fernández, Cayetana Guillén Cuervo, Leonor Watling, Luis Tosar, Ricardo Darín, Leonardo Sbaraglia, Javier Cámara, Leonor Watling, Eduardo Noriega, Candela Peña y Alberto San Juan.
Por el humor que destila la película, y las inquietudes y los
quebraderos emocionales y sentimentales que pesan como una losa sobre
los personajes, se ha comprado al filme de Gay con parte de la obra del
neoyorquino Woody Allen, pero creo que la mirada del catalán conjuga mejor con la de otro neoyorquino especializado en retratar a la clase bourgeoise de New York, el director independiente Whit Stillman, con quien precisamente coinciden en carteleras con el estreno de su última película, Damiselas en apuros.
Porque sin duda el gran mérito de la película, atribuible al acierto y
al talento de Cesc Gay, recae en el dibujo de los personajes y en su
magnifico guión, capaz de recoger los retratos vivaces de un grupo de
personajes encerrados en la ciudad con sus preocupaciones de distinta
índole, de suficiente profundidad como para pasar desapercibidas ante el
común de los mortales. El de Krámpack se camufla de
fotoperiodista para poder capturar esos instantes que deslumbran
realismo y vida, y que tanto ayudan a ganarse la complicidad del
espectador desde los primeros fotogramas.
En ese sentido resultan ejemplares las dos primeras historias con las
que abre el filme (con un inmenso Eduard Fernández en la piel de un
sarcástico cuarentón en horas bajas), con sus diálogos agudos, sus
interpretaciones sentidas, con la brillantez simplista de la puesta en
escena, y todo ese naturalismo aflorando por sus poros. Un inicio
entusiasta que desacelera con la historia de Tosar y Darín, y que vuelve
a reflotar en ese cruce a cuatro bandos entre dos matrimonios, justo
antes de la cena que sirve de epílogo a las historias relatadas.
Con una pistola en cada mano, el director de Ficció no solo
demuestra ser un excelente cronista de la realidad que afecta a un
sector de la población barcelonesa, la chic, bohemia y liberal, sino que
además demuestra tener un olfato, tacto y talento para trasladar todo
el malestar y desencanto generacional al campo visual, enterneciendo y
dibujando sonrisas a su paso. Mucho mérito para alguien que debería
tener una posición más reconocida dentro del panorama audiovisual.
CONTRA ELS POETES AMB MINÚSCULA
Primer manifest català futurista 1 Cerqueu arreu de la nostra península d'Ibèria -Catalunya,
Castella, Galícia-Portugal, Andalusia, Euskadi- i enlloc no trobareu aquesta
grossa empenta de nomenats Poetes com aquí entre nosaltres catalans. Separats
com estem de la resta d'Espanya per la nostra cultura superior i cremant (cal
recordar la influència més que funesta avui als espanyols del Valle-Inclán el
"chivo" i del Rubén Darío, gats de vi inflats de vent que és tota la
cultura hispanoamericana) ens havem deixat dur per la mateixa empenta, i perquè
ells no valien, havem també nosaltres prescindit de valer. Després de Maragall,
Poeta ple de fe i de romanticisme, que és el que més escau a tot Poeta, no es
troba a Catalunya un Poeta veritat i representatiu. -Quan la cosa bé vol dir
que encara que es publiquen trenta o quaranta llibres de versos tots els anys,
la majoria inèdits, joves apareguts de suara mateix, no per això es mou res
entre nosaltres en un aspecte nou, ni sincer, ni valent. 2 Coneixem el poeta qui publica cada any un o un parell de
llibres -proesa matemàtica encara que no ragi; coneixem el poeta qui a dotze
anys ja escrivia com Bernat Metge ho feia, i avui ja no en parlem; coneixem el
poeta qui jutja els demés per si saben o no embrutat trenta fulls a tall com ho
faria la màquina d'escriure, que vol dir que ell els omple o que ell es veu
capaç d'omplir-ne més i tot; coneixem el poeta que vota per a que un llibre
deixi de publicar-se si no n'admet l'Església el contingut, i en coneixem cent
més que així s'hi afegirien; perquè la qüestió és viure, arreplegar el que es
pugui i que es tracta d'això precisament. Però no coneixem, fora d'aquests que
hem dit i als quals el blanc rebost els ha fet que perdessin tota altivesa
digna de Poetes -cap Poeta veritat, ni modern del temps nostre, ni soldat
cavaller, i a fe que ens fa una falta que s'acosta a l'angoixa. 3 Entre els pecats mortals que els teòlegs castiguen, hi falta aquest
enorme que no mereix perdó i que és el convertir-se en homes pràctics: aquells
bons cristians que es feren amb Jesús, no ho saberen mai ésser. -Aquests poetes
nostres, s'han penyorat l'espasa pel bastó de passeig, lliberaran un dia
Catalunya amb una reverència. La suor que acompanya a les comoditats els ha
ablanit la lira. Es així que hom no hi troba ni la virior de Whitman, ni l'alè
de D'Annunzio, ni el batec tremolós, imperceptible quasi, però etern, de les
nines d'Homer.
No sabríem entendre la petja del Poeta sinó en la dignitat que hi deixa
segellada. Perquè com l'entendríem si no en una actitud de dignitat? Si
tinguéssim Poeta, aquest seria, amics, un home independent. Potser, potser i tot,
fins ni escriuria versos... Cada gest d'aquest home, cada mot d'aquest home
seria com un vers. Signaria una ratlla, i aquesta sola ratlla podria no
pertànyer a cap alexandrí, podria no sonar a les pobres orelles dels doblegats
versaires a preu fet, però amb aquesta ratlla tindríem un Poema. -Si tinguéssim
Poeta no hi hauria editor que llances gastaments. 4 Recomanem encara aquell nostre treball que vàrem titular
Concepte del Poeta. El Poeta d'avui és el Poeta d'avui i no el d'ahir. Per molt
que se'ns repliqui que hi ha quelcom que espera ésser cantat tots els temps,
l'estàtic clar de lluna malaltís, nosaltres preferim, sense fugir d'això si ens
és indispensable, cantar l'home ferreny qui es capbussa en les ones, a la
platja o a alta mar, el que s'ha capbussat tota la vida i el que es capbussarà
tota la vida. Homer, si va
cantar els rems de la victòria, fou perquè en els seus temps per la força dels
rems s'obtenien victòries; en Marinetti avui cantarà els cuirassats, els
aeroplans frenètics i les boques de foc dels monstruosos canons. -Lliurarem
Catalunya per la força dels rems?
5 Jo us invito, poetes, a que sigueu futurs, és a dir,
immortals. A que canteu avui com el dia d'avui. Que no mideu els versos, ni els
compteu amb els dits, ni els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou. El demà és
més bell sempre que el passat. I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu
Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i, sobretot, sincers.
