dilluns, 17 de desembre del 2012
dilluns, 19 de novembre del 2012
diumenge, 18 de novembre del 2012
dilluns, 12 de novembre del 2012
QUÈ EM VA EMPÈNYER A LLEGIR?
EL GUST PER LA PARAULA
(ENCARA QUE A VEGADES AQUESTES NO CALGUIN)
Ecléctica y snob: ¿qué busco en un libro?
ELS LLIBRES DE RORY GILMORE
(ENCARA QUE A VEGADES AQUESTES NO CALGUIN)
Ecléctica y snob: ¿qué busco en un libro?
1. Soy una snob. Ya lo he dicho muchas veces, pero con esta entrada os quedará claro. Pero también soy una ecléctica, vamos, soy capaz de leer cualquier cosa que me llame la atención, sea de dónde sea, y sea cualquiera el género al que pertenezca. De ahí el título de la entrada.
2. Me gustan mucho los clásicos. Llevo leyendo clásicos desde que era una niña y me quedé colgada con una adaptación al cine de Oliver Twist (creo que incluso, antes de aprender a leer) así que encuentro muy interesante cualquier libro que me traslade al pasado y si puede ser, no lo haga desde el punto de vista de alguien que imagina cómo era, si no de alguien que lo vivió. Me parece más atractivo que la visión que puede dar alguien que idealiza y/o visualiza la época y procura dar sus impresiones básicas o documentándose mucho. Desde luego, hay excepciones: Pétalo carmesí, flor blanca de Michel Faber es una de ellas.
3. No me van los best-sellers. Muchas veces, si algún libro que he leído hace poco se convierte en un best-seller de los que todos quieren leer, dejo de leerlo. Literalmente. Me sabe mal con algunos pero tengo una resitencia natural a algo muy popular. Para mi, hay que dejarlo macerar y con el tiempo sabré si de verdad vale la pena leerlo o no. Necesito tiempo, críticas que no me digan lo bueno que es, etc. y no me despierta la curiosidad que todos los que lo leen me digan lo bueno que es o el hecho de sentirme excluida si no lo he leído. Eso siempre me ha dado igual.
4. Me van los libros que pocos conocen o aquellos que directamente nadie conoce . Con el cine me pasa algo parecido, me cuesta mucho ir a ver una película que sea número 1 en la taquilla, a no ser que de verdad me llame la atención. He dejado de ir al cine en grupo porque cuando elegía yo, era la única a la que le gustaba la película. Cuando elegían los demás, yo era la única a la que no le gustaba. Más sencillo: llevo desde los 16 yendo al cine sola, el 90% de las ocasiones, una vez a la semana, viendo películas que son bastante desconocidas en su mayoría y aún me quedo con algunas pendientes. (Ahora ya no me da tiempo pero fue una costumbre, llamemoslo así).
5. Me cuesta mucho leer novela histórica o una biografía novelada. Con muchos personajes es imposible saber exactamente cuáles eran sus verdaderos pensamientos o qué motivos les empujaban a actuar de la manera qué lo hacían. No me trago que tuvieran un comportamiento tan adecuado a la época actual... Directamente me voy a una biografía sesuda, de más de 500 páginas que me explique con referencias a textos de la época cómo eran los personajes, por qué se movían y en qué creían.
6. Siempre he pensado que leer un libro no sirve únicamente para desconectar, pasar un buen rato y ya está. A través de los libros se ha despertado en mí el gusto por aprender y por descubrir el mundo. Así, si me gustaba un libro o un cómic sobre el Japón medieval, me lanzo a buscar libros por Internet, por las bibliotecas, etc. Si me leo una biografía de un actor o director, me lanzo inmediatamente a ver su filmografía. Si en un libro sobre crítica literaria, mencionan 3 libros que parecen interesantes me lanzo a buscarlos sin ninguna duda. No me dan miedo los libros gruesos ni los que puedan parecer demasiado complicados a simple vista. De hecho, uno de mis libros favoritos para ir leyendo poco a poco como lectura ligera (esto suena a Hermione Granger) es La cultura. El patrimonio cultural de los europeos de Donald Sassoon, más de 1.600 páginas sobre la cultura europea de los últimos 200 años. Un día leo sobre las tarifas de los escritores ingleses del siglo XIX por libro y al día siguiente, me apetece enterarme de cómo funciona la industria de las novelas románticas. Todo está ahí.
7. Ahora que se habla tanto de si las lecturas obligatorias en los colegios, institutos... son buenas, en mi caso lo fueron. Siempre había alguna que otra que no me gustaba, pero en mi caso me despertaban una afirmación: "Si todavía se siguen leyendo después de 500 / 300 / 200 años, deben tener algo". Por ese motivo, mientras la gran mayoría de mis amigos no leían, yo me lancé sin miedo en busca de Hómero, de Dante, de Shakespeare, de Geoffrey Chaucer, de Virginia Woolf ... y así de snob he acabado.
8. Mi afición que cualquiera ve por la literatura británica es, a la vez, heredada y propia. Mi madre me compraba algunos libros de literatura infantil (y no tan infantil) inglesa cuando era una niña, entre otros tipos de literatura. Simplemente, he continuado leyendo lo que tanto me emocionó de pequeña y como no se acaba nunca, mejor.
9. Lo más importante, sé que mis gustos no coinciden con la mayoría. Pero no me importa.
ELS LLIBRES DE RORY GILMORE
Perquè hi havia la lectura.
Jo no sabia, aleshores, que la lectura em salvaria.
En aquell temps llegir no era la proesa absurda que és avui. Considerada una pèrdua de temps, perjudicial per al treball escolar, la lectura de novel·les ens estava prohibida a les hores d'estudi. D'aquí la meva vocació de lector clandestí: novel·les folrades com els llibres de classe, amagades a tot arreu on es podia, lectures nocturnes amb llanterna de butxaca, dispenses de gimnàstica, tot era bo per trobar-me tot sol amb un llibre. L'internat me'n va donar el gust. M'hi calia un món meu, ni que fos els dels llibres. A la meva família, sobretot, havia mirat com llegien els altres: el pare fumant la pipa a la butaca, sota el con d'un llum, passant-se distretament l'anular per la ratlla impecable de la clenxa, amb un llibre obert sobre els genolls creuats; en Bernard, a la nostra habitació, ajagut de costat, amb els genolls plegats, la mà dreta que li sostenia el cap... Hi havia benestar en aquestes actituds. En el fons allò que em va empènyer a llegir va ser la fisiologia del lector. Potser només vaig llegir, al començament, per reproduir aquelles postures i explorar-ne d'altres. Llegint em vaig instal·lar físicament en una felicitat que encara em dura.
[...]
El primer llibre que vaig llegir va ser El tren que va perdre una roda. Mai n'he recordat l'autor: només importen les obres? En fi, també recordo que el vaig agafar de "la" bibliobús. El señor Granados, mestre dels nens de Santa Eulàlia de Puig-oriol, un poble viu del Lluçanès, ens va empènyer a fer-nos el carnet d'aquella biblioteca amb rodes que un bon dia va parar a la plaça. Va ser una sort molt gran tenir el señor Granados. Ell ens feia llegir en veu alta fragments de clàssics castellans i aquelles "clases de lectura" em van despertar el gust per les paraules, les imatges que suggereixen i les històries que enfilen les unes amb les altres. Suposo que tot això queia en un camp abonat: un pare sempre disposat a explicar històries i una mare que parla una llengua amb gust de fogons de tota la vida. I tots plegats sentint les històries que es poden sentir en una botigueta i fonda de poble. Després també hi podem afegir mossèn Jaume, que fa circular, a finals del franquisme, la revista Cavall Fort entre la canalla (els còmics també compten). Però això no seria res, segurament, si no fos per haver viscut l'adolèscencia en un poble amb poques distraccions. Si hagués sigut dels de la mena esportista, ja està, però sent dels de mirar cap a dintre, de seguida vaig veure que llegir era una mina. Una pàgina porta a una altra i ja ets víctima.
Per què amb un llibre a la mà, mai no estic sol. Per què la lectura és capaç de convertir l´espera més tediosa en una font de plaer. Per què no conec millor mestre. Ni més divertit. Ni més audaç. Per què és l´única forma de viatjar allà on no em durà mai cap agència de viatges. I, a més, a un preu molt econòmic. Per què em permet de viure altres vides. Per què em fa viure més intensament la meua. Perquè m´instrueix. Per què m´ensenya a pensar. I a mirar. I a mirar-me. I a veure més enllà de les aparences. Per què m´ajuda a ser crític. Per què em fa més lliure. Per què em demostra que certes mentides són una gran veritat. I algunes veritats, una enorme fal làcia. Per què m´evadeix. Per què m´emociona. Per què em fa riure. Per què em fa plorar. Per què no conec cap altra manera d´aturar el temps. Per què ningú m´obliga.
EL MEU PERSONATGE PREFERIT ÉS..
El primer llibre que vaig llegir va ser El tren que va perdre una roda. Mai n'he recordat l'autor: només importen les obres? En fi, també recordo que el vaig agafar de "la" bibliobús. El señor Granados, mestre dels nens de Santa Eulàlia de Puig-oriol, un poble viu del Lluçanès, ens va empènyer a fer-nos el carnet d'aquella biblioteca amb rodes que un bon dia va parar a la plaça. Va ser una sort molt gran tenir el señor Granados. Ell ens feia llegir en veu alta fragments de clàssics castellans i aquelles "clases de lectura" em van despertar el gust per les paraules, les imatges que suggereixen i les històries que enfilen les unes amb les altres. Suposo que tot això queia en un camp abonat: un pare sempre disposat a explicar històries i una mare que parla una llengua amb gust de fogons de tota la vida. I tots plegats sentint les històries que es poden sentir en una botigueta i fonda de poble. Després també hi podem afegir mossèn Jaume, que fa circular, a finals del franquisme, la revista Cavall Fort entre la canalla (els còmics també compten). Però això no seria res, segurament, si no fos per haver viscut l'adolèscencia en un poble amb poques distraccions. Si hagués sigut dels de la mena esportista, ja està, però sent dels de mirar cap a dintre, de seguida vaig veure que llegir era una mina. Una pàgina porta a una altra i ja ets víctima.
Per què amb un llibre a la mà, mai no estic sol. Per què la lectura és capaç de convertir l´espera més tediosa en una font de plaer. Per què no conec millor mestre. Ni més divertit. Ni més audaç. Per què és l´única forma de viatjar allà on no em durà mai cap agència de viatges. I, a més, a un preu molt econòmic. Per què em permet de viure altres vides. Per què em fa viure més intensament la meua. Perquè m´instrueix. Per què m´ensenya a pensar. I a mirar. I a mirar-me. I a veure més enllà de les aparences. Per què m´ajuda a ser crític. Per què em fa més lliure. Per què em demostra que certes mentides són una gran veritat. I algunes veritats, una enorme fal làcia. Per què m´evadeix. Per què m´emociona. Per què em fa riure. Per què em fa plorar. Per què no conec cap altra manera d´aturar el temps. Per què ningú m´obliga.
EL MEU PERSONATGE PREFERIT ÉS..
| El meu personatge preferit és... |  Sergi Pàmies |
| L'home invisible, de H. G. Wells Perquè té el do més envejable. |
| El meu personatge preferit és... |  Isabel-Clara Simó |
| Tirant lo Blanc de Joanot Martorell Colometa, de Mercè Rodoreda El Tirant és un cavaller arrabassador, que t'enamores d'ell només llegint les seves aventures. És un dels personatges més positius i dinàmics de la literatura catalana. I la Colometa és un personatge esplèndidament definit i dibuixat. És la definició perfecta d'un personatge de ficció. |
| El meu personatge preferit és... |  Joan Margarit |
| El capità Grant, de Jules Verne 'Els fills del capità Grant', un regal del meu pare en aprovar el que llavors se'n deia l'ingrés de batxillerat, va ser la primera i la que més empremta m'ha deixat. El capità Grant i un mariner de la fragata Britannia són els únics supervivents del seu naufragi, i se salven en una illa perduda. Des d'alli llancen al mar una ampolla on demanen auxili i donen la seva posició segons el meridià i el paral·lel corresponents. |
| El meu personatge preferit és... |  Andreu Martín |
| Sherlock Holmes , d'Arthur Conan Doyle Phillipe Marlow, de Raymond Chandler Pepe Carvalho, de Manuel Vázquez Montalbán Sembla molt elemental i tòpic que jo citi aquests personatges i sé que no sorprendré a ningú. Però he de dir Sherlock Holmes perquè el boom de la novel·la negra, del gènere policíac, neix amb ell. Sherlock Holmes és un personatge bàsic i genial, inimitable. S'ha de citar perquè és el primer, el punt de referència. Phillipe Marlow ha tingut tantes cares en les seves novel·les, que crec que s'ha de citar. Finalment, el Carvalho, per tot el bé que ha fet a la literatura policíaca, i encara ha fet més bé a la literatura espanyola. |
| El meu personatge preferit és... |  Biel Mesquida |
| Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell Anna Karènina, de Tolstoi Emma Bovary, de Gustave Flaubert Andreu Ramallo, de Blai Bonet El Tirant, perquè era un heroi d'aventures i crec que l'escriptura i la literatura són aventura. Dues dones: Anna Karènina, Emma Bovary, dues valentes dones, vives, encara que totes dues se suïcidessin. La literatura fa viure més que la pròpia vida. I Andreu Ramallo, protagonista de 'El mar' de Blai Bonet, perquè és qui jo no seré mai: heroi, líder, el que enamora les nenes, el guapo… |
| El meu personatge preferit és... |  Sebastià Alzamora |
| Ulises, d'Homer No m'hi haig de pensar gaire. L'Ulisses és el personatge literari per antonomàsia. Representa el mite fundacional de la nostra cultura. Es difícilment superable pel que a la vida. El viatge, l'itinerari que segueix, la lluita contra els elements, l'atzar, la superació... són qüestions que ens afecten i que són inherents a la condició humana. |
| El meu personatge preferit és... |  Narcís Comadira |
| El príncep Hamlet, de Shakespeare Gregory Samsa, de Kafka Hamlet és un cagadubtes, que es mou entre el ser i no ser, que no sap si venjar o no la mort del pare. És un personatge molt modern, fascinant. Gregory Samsa em va impressionar molt quan tenia quinze o setze anys. Vaig descobrir que les transformacions dels joves no només són físiques i que de vegades també donen lloc a petits monstres. |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)