EXÀMENS SAGRATS
Els meus alumnes ho saben. Per a mi els exàmens són sagrats. Els dies que els en faig em poso com una fera si entro a l'aula i encara estan empaitant-se i rient com si fossin al pati. No reparteixo la prova fins que no estan ben asseguts, separats i en fileres. Quan demano, a més, el dossier amb els exercicis del trimestre, alguns encara m'arrenquen fulls de la llibreta o improvisen una portada amb el primer retolador que pispen. Saben que no accepto dossiers amb un clip, ha d'estar grapat. Qui no me'l doni en aquell moment té un punt menys en la mitjana. Aquestes condicions per a mi són sagrades, i com que les saben i no les canvio ningú me les discuteix. Quan per fi reparteixo els exàmens, els recordo que no vull sentir ni una mosca i el que no respecti el silenci tindrà un zero.
Els insisteixo que sense silenci no hi pot haver concentració, i sense concentració mai surt un bon examen. Si en alguna ocasió faig cara de pocs amics és mentre faig exàmens. Intento transmetre'ls que aquella hora de classe és més important que les altres i que la seva nota sortirà en gran part del que m'escriguin. Sé que hi ha professors que no els donen tanta importància, i fins i tot no en fan. Corregir-los dóna molta feina, però continuo pensant que és la millor manera de saber si han après alguna cosa. També compto l'actitud i el treball a classe, però la nota parteix de l'examen. La pedagogia moderna ha volgut treure-li importància, que no ho és tot, i que comta més el dia a dia de l'alumne, l'avaluació contínua. Jo valoro molt el que és formigueta, però també vull deixar clar que hi ha moments en què et jugues les garrofes.
D'aquí pocs anys lluitaran per una possible feina amb una entrevista en què, en pocs minuts, se'ls jutjarà si són vàlids o no. Els hem de preparar per al que es trobaran a fora, un món que t'examina cada dia. Crec que no ens ha de fer por ensenyar-los obertament que hi ha moments en què toca demostrar el que saps i el que vals. Ells saben, per exemple, que al futbol les coses van així, i que hi ha partits que són una final. Per a mi és una manera de motivar-los. A qui vol estudiar, esclar. Al que només escalfa cadira ja li va bé la filosofia del ja m'aprovaran perquè m'he portat bé i fins i tot he fet _alguns dies_ els deures.
Xavier Gual
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada